Marxar és una pràctica que no acabo de dominar. Ja siguin relacions curtes, llargues, íntimes, supèrflues, d’interès, comercials o de gaudi, només em queda assumir que no he estat mai destre en l’art de col·locar punts i final. Per això, en el moment en què tot trontolla, opto per una actitud contemplativa, perquè soc incapaç d’implicar-me en lluites que sé d’antuvi que desembocaran en el no retorn. Si llavors l’esfondrament ha deixat alguna paret mestra encara dempeus i es produeix l’efecte bumerang, ja m’he cuidat prou que la desfeta sigui d’unes dimensions impossibles de recompondre. Encara que no sempre és tan senzill, i encara ho és menys quan t’atrapen en un relat insubstancial de realitats ficcionades i ficcions massa reals.

Les segones o terceres o fins i tot quartes parts que esdevenen incomptables no han estat mai bones. Així versa la dita i així m’ho memora l’experiència. Per això resta l’esperança, perquè encara que la manipulació et condueixi a l’abisme, arribarà un dia en què seràs incapaç de seguir tolerant l’abús. Quan et sentis esgotat i t’arrosseguis talment com zombi sense esma, serà llavors quan un raig de claror t’abrasarà amb tanta força que no tindràs cap més remei que prendre’t amb totes les teves forces. I serà llarg i dolorós i moriràs en vida o viuràs en mort.

I malgrat que no sabràs localitzar el moment exacte, de sobte, dilucidaràs un paradís i s’obriran les portes i les finestres i els ulls i el cervell cansat que ja havia desconnectat de tant jugar a veritat o mentida i les boques i el cos sencer cridarà a ple pulmó i sense vergonya que ha valgut la pena no rendir-se. Perquè sempre val la pena veure com s’esfondren les vides insípides i mortuòries d’aquells que gaudien mentre t’empenyien, a gota malaia, cap al precipici.