Llegia fa uns dies unes paraules d’en Guillem Ramisa amb motiu de l’aparició del videoclip de L’arbre ple de flors, la qual apuntava que és, cito, “un petit homenatge a la gent bona de veritat, que en definitiva és la que fa que el món valgui la pena”. I vaig trobar tan acollonantment necessària la reivindicació d’aquestes figures que veig convenient escriure’n algunes ratlles.

La gent que em coneix sap perfectament com odio el contacte humà. Soc un ferm defensor de les distàncies prudencials entre persones i de la paraula com a única via per relacionar-se amb l’altre, ja sigui conegut o per conèixer, per increpar-se o per estimar-se. I és que per això tenim el llenguatge, perquè no cal donar-se a l’altre físicament si pots mostrar estima o odi amb els mots que la llengua ens brinda. Cal explorar-la, convé exprimir-la, recuperar-la i explorar-ne tots els seus racons perquè és així, i només així, que serem més lliures individualment i, de retruc, col·lectivament.

Llavors hi ha la gent que reivindica el fet de tocar-se davant dels embats d’aquesta nostra societat tan hiperconnectada per ones invisibles en la qual s’ha perdut el cara a cara, el tu a tu i la cervesa després de la feina perquè he d’anar al gimnàs i a comprar productes ecobioverds. Els respecto, però que no comptin amb mi per aquesta croada contra el desenvolupament indefectible dels temps i el retorn, gràcies a Déu, a la individualització de l’ésser i a l’home com a mesura de totes les coses. Alliberar-se és connectar-se amb el jo i, mentre el món es mira a través del mòbil, a mi no em busqueu a Instagram compartint vides que no tinc.

Per això odio profundament la gent que toca, perquè viuen allunyats d’ells mateixos i necessiten apropar-se als cossos dels altres per sentir-se vius. Aquelles persones que, sense haver-ho demanat, es permeten la llicència d’apropar el seu cos al meu. M’incomoda, m’incomoda molt. A més, aquesta sensació de rebuig se m’ha accentuat amb els anys, i més després de males experiències amb l’electricitat estàtica. Portar vambes amb sola de goma té les seves conseqüències i mai no em trobareu posicionat en contra de la comoditat.

Però avui no volia donar-vos la tabarra amb les meves digressions absurdes sobre l’esfondrament del món i la decadència d’aquesta nostra espècie. Però com que el WordPress no em cobra per espais, aquí ho deixo. Avui venia a reivindicar les persones que toquen. Però que toquen des d’una posició inversament proporcional al fet de tocar. Aquells que no necessiten tocar-te per tocar-te. Aquells que amb una mirada de complicitat en tenen prou. Aquells que amb una onomatopeia, vers, paràgraf, capítol o  novel·la et fan sentir viu. I t’hi fan sentir tant, de viu, que penses que sempre els voldries al teu equip perquè, quan tot això s’esfondri, puguis notar que t’han tocat sense haver-ho demanat.