He de confessar que, a vegades, vaig a les discoteques. Puc constatar que em reporta beneficis a curt termini, però que aquests no es tradueixen en cap efecte a mitjà ni a llarg. Més aviat el contrari. L’endemà la ressaca és bidireccional: mals de cap i maldecaps. Instants nocturns de plenitud, diumenges de poca acceptació i massa rebutjos. Motxilles i pedres petites i pedres grans i cerveses i combinats i cigarros i corregudes i fugides i cops de porta que fan tremolar existències de ceràmica.

De vegades encara hi vaig, no me n’amago. Si bé és cert que ha arribat un punt en què em rellisca, durant força temps vaig patir contradiccions entre el que socialment pretenia mostrar i allò que interiorment m’impulsa a dur a terme aquestes expedicions. I el cert és que aquells forats plens d’ànimes sedegoses d’evasió són una de les pitjors invencions del diable. Tuguris expressament dissenyats perquè ànimes plenes de congoixa es dilueixin entre xuclades de gel tintat, amistats fugaces d’orelles eixordades d’esquitxos de saliva, converses revolucionàries de sofà d’Ikea que fa de modern i amors. Sobretot amors moderns, mitges taronges -que no seran senceres- en cadenes de muntatge. Copular com conills, ràpid, indolor i demà serà un altre dia i ens haurem omplert i buidat de vida forastera, solament acompanyats.

Davant d’aquestes situacions, el millor és fer la boia. Un terme del qual em sento orgullós d’haver practicat i encunyat, i més encara vista la fortuna que ha fet en les properes generacions. Això és una percepció, no ha estat comprovat empíricament, però tingueu la bondat d’acceptar com a verídica aquesta llicència que em permeto.

Tornant a la pràctica de magna tècnica d’autodefensa, cal dir que és senzilla i molt recomanable per a tots aquells qui tenen un coneixement equivalent a zero de moure cap múscul sense caure en la més profunda indignitat. Si ets dels que a P3 ja suspenia psicomotricitat i et mous amb menys estil que el robot obreportes que volta per Twitter, és recomanable guardar-te prou de passar desapercebut. Davant de qualsevol voluntat d’acceptació social, d’inclinació de moure un simple porus de la teva pell, ja envermellida de vergonya, refugia’t abans no sigui massa tard. En espais on les feromones i els egos s’engrandeixen tant que sembla que t’empenyin cap a un racó, el millor és no moure’s i acceptar la teva condició de boia.

Toca abaixar la mirada, recollir-te i deixar-te portar per l’oratge. Un cop allà, separat, en el teu no-res i rebolcant-te en la teva vergonya, és el moment. Agafa perspectiva, mira-t’ho amb calma, encén-te un cigarro i contempla, amb somriure murri, l’animalització i el retorn als instints primaris d’aquells cossos presos per la luxúria. Gent respectable -i no tant- que tan bon punt es dispara el primer flaix de llum desplacen el seu centre gravitacional per adoptar postures emulant Simone Biles a Rio de Janeiro. Ritus d’aparellament que desemboquen en la destrucció del saber estar, tan preuat i tan sota mínims avui en dia.

Fer la boia també és desentonar i a la vegada fer el camaleó i saber-se camuflar davant dels embats d’una mar brava, d’una realitat que et mira de perfil i amb l’espatlla desafiant. És Darwin. És adaptar-se a un medi ple de bèsties salvatges i ferotges i és tenir la capacitat de flotar quan van mal dades. És retirar-se a temps i és agafar perspectiva quan les onades xoquen contra les roques. És també reconèixer quines guerres et pertanyen, de quines cal retirar-se i aprendre que massa sovint les victòries arriben quan t’has deixat portar. En definitiva, és intentar ser més llest, o almenys intentar-ho, des l’honestedat. Però fer la boia també és sobreviure quan un tsunami et deixa despullat, quan sembla que no hi ha cap salvavides i quan sembla que indefectiblement ho perds tot. És llavors quan segueix allà, fermada, a punt per aixoplugar-te i per ressituar-te. Perquè et salvis, de nou i fins a la propera vegada que la necessitis. I allà, seguirà serenament impassible.