El teatre Atlàntida de Vic va acollir aquest diumenge una adaptació de Bodas de Sangre, una de les obres cabdals del poeta i dramaturg espanyol Federico García Lorca. Sota la batuta d’Oriol Broggi, els actors Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura i Montse Vellvehí van donar vida als protagonistes d’un text, clàssic de clàssics, que va deixar amb un nus a l’estómac i amb dificultats per respirar una sala Ramon Montanyà que no va fer el ple per ben poc.

L’odi, la gelosia, la traïció o la venjança són algunes de les passions primàries que l’autor de Poeta en Nueva York va incloure en cadascun dels personatges que apareixen a aquest drama en vers ambientat en un desèrtic, blanc i sec paratge de l’Andalusia de finals del segle XX. La universalitat de l’obra també rau en els costums, mites i llegendes que traslladen l’espectador a un món d’ombrívoles passions amb final tràgic: la mort, que arriba contraposada a la vida i amb l’amor com a única salvació d’una vida sempre hostil.

Una petició de casament posa en marxa una trama que, a causa dels moviments pausats, la cadència del vers i la dicció andalusa, es fa poc àgil. Un handicap que es compensa amb una actuació ferma de Clara Segura (mare), Pau Roca (nuvi), Ivan Benet (Leonardo) i Nora Navas (núvia), que omplen amb la seva presència un escenari auster però efectiu. Tan efectiu com els tres músics que, encapçalats per Joan Garriga, donen ritme i trenquen amb la feixuguesa despresa pel text.

Malgrat que la núvia té un obscur passat, la mare cedeix al casament del seu fill. De sobte, però, entra en acció Leonardo, de qui la núvia està realment enamorada i únic personatge amb nom propi de tota l’obra. La presència d’aquest capgira els esdeveniments. La núvia entra en fortes contradiccions, així com també ho fa la mare del nuvi, recordant que és precisament la família de Leonardo qui la va deixar vídua i sense un dels fills.

L’enfrontament entre Clara Segura i Nora Navas s’accentua amb diàlegs farcits de retrets i d’odi que donen una profunditat en escena que contrasta amb la presència amb menor força i empetiteixen la figura de Pau Roca. Un nuvi que es veu superat per la situació quan, en el seu propi casament, la núvia opta per fugir amb Leonardo sobre el cavall. És aquesta escapada el que desencadena la tragèdia: la mort del nuvi perquè l’amor triomfi entre els dos amants.

Bodas de sangre és també una obra plena de símbols tradicionals que situen a Andalusia un drama que, gràcies a aquests, esdevé universal. I Broggi no els oblida. Entre aquests, el punyal, que ja apareix a la primera escena, serà premonitori, amb la mort del personatge encarnat per Pau Roca. Hi apareix també la flor blanca de taronger, que simbolitza la puresa de la núvia, o els llençols blanc, blau i vermell, que simbolitzen puresa, llum de la lluna i mort. Tots tres junts apareixen, dansant, i referencien quan es produeix el clímax.

La no presència del cavall real de la qual els assistents als passis de la Biblioteca Nacional van ser partícips provoca un lleu desajust que no desllueix una adaptació ferma, cuidada i trasbalsadora. La sensació de desassossec que deixa quan s’abaixa el teló et fa convèncer que n’has estat espectador d’excepció, i que et costarà tornar a veure un Lorca amb tanta plenitud.