Vaig obrir aquest bloc tenint molt clar que no sabria què hi escriuria. En un moment d’arrauxament vital i poca perspectiva, vaig creure que una deïtat superior baixaria setmanalment a fer-me de consciència i, amb un dit acusador i cara de pocs amics, m’obligaria a escriure fins a publicar qualque cosa. O que, directament, ja ho faria ella mateixa. Res més lluny de la realitat. Dos mesos després d’una impecable (i gens necessària) oda coixa a la meva persona, aquí em trobo, enfrontant-me a un segon article que no tinc gens clar on em portarà.

En defensa pròpia m’atindré als fets. El moment en què vaig decidir que havia d’ordenar certa vida a través d’una pàgina web, la realitat se’m presentava en multiplicitat de formes i una boira espessa em col·lapsava el pensar coherent. Vivia, ja em permetràs l’exageració, sobre un Dragon Khan enmig dels embats del Katrina ben guarnit amb una camisa de força. Per això el perfil, per aturar-me, per situar-me i per seguir buscant una identitat després de viure, durant uns mesos, al Sud-est Asiàtic un desembre de principis de mil·lenni.

Hi ha persones que tenen aquesta capacitat. Mafaldes, en diu el ja apreciat Javier Aznar. Apareixen, et remouen, et desplacen concepcions i, tot seguit, marxen sense dir res. La desolació que deixen després de la tempesta: fotografies de Mark Ruwedel. Són relacions de descobrir el significat real de The Gaslight Anthem després de tants anys, del fet i amagar, de criatures salvatges de Capote, de remordiments i empaties, de fils i de titelles, però sobretot sobretot, van de topar-te de morros amb una única realitat: la vida no ha estat mai un territori segur, il·lús.

Podria seguir fent literatura de derrotes insuflades d’èpica, però ara, si em permeteu, tinc altra feina. Les segones parts no han estat mai bones i aquest segon article tampoc no ho és. A ningú li agrada quedar en segona posició. I, si la vida és una cursa d’obstacles, jo, com indicava Enrique Ballester, prefereixo generar les menors expectatives possibles.