“Benvolgut, permet-me suposar
Que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
Més o menys, així com jo, estàs assabentat
De la meva existència, de les coses que faig”

Aquesta deu ser la part on he de parlar de mi a tall de benvinguda. Aquell espai on, des de la vanitat del que s’atreveix a obrir una pàgina web per parlar de “lo seu”, ha d’explicar-se perquè el lector que ha clicat -per error o conscientment- tingui alguna noció de sobre qui està llegint. Per tant, si t’atrau poc la prepotència d’algú que parla d’ell (i només d’ell), pots clicar a dalt a l’esquerra. Quedi constància que Manel no és pas un grup que m’agradi en excés però sempre està bé una mica de captatio benevolentiae.

Diria que soc, bàsicament, tot allò que crec que els altres creuen que soc. Aquesta frase es pot llegir la quantitat de vegades que calgui per trobar-hi un sentit. I cansa força, no només llegir-ho, sinó viure-ho. Quan planeges amb la sensació d’existir en la mesura que no havies de si no hagués estat per una causa de força major, acostumes a buscar en l’altre el reconeixement d’allò que ets.

Tinc el carnet aquell que m’han dit que sempre he de portar a la cartera perquè si no et posaran una multa. Posa que vaig néixer a Vich l’octubre del 1990 i que visc a Manlleu. De la primera dada no en tinc cap record, de la segona sí. En el lapse de temps conscient, he emprès estades més o menys llargues a altres llocs, però de conèixer, de conèixer-me (si és que això és possible), em reconec com a manlleuenc. Vaig ser educat a la pública i després a la religiosa. I ja se sap, l’educació occidental i catòlica pretén lluitar contra les ments ocioses i perverses [sic] i intenta que adoptis una vida basada en l’esforç, la superació i la constància. Tot plegat perquè així siguis una persona com cal. Feta i dreta i “no facis als altres allò que no vols per a tu”, la solidaritat i la compassió i tot em trontollava molt i, és clar, no vaig aconseguir ser mai un estudiant modèlic.

La primera estada a l’exterior la vaig passar entre Cerdanyola, Barcelona i la UAB, on vaig estudiar Filologia Catalana. No pas per passió, sinó per compassió. Compassió vers la meva persona després de fracassar estrepitosament en treure una nota prou digna com per estudiar Periodisme en una universitat decent. Explicar coses crec que sempre ho he fet, però tinc la sort de practicar-ho (a la rereguarda) a NacióDigital des de fa més de 4 anys. I cobrant, que sempre reconforta.

Les vegades que he agafat un avió ha estat per desplaçar-me per Occident. Digue’m conservador, però el desconegut sempre ha costat que em tempti. Fugint, sempre fugint, vaig anar a parar a Londres, on vaig creure viure durant deu mesos i que malgrat tot segueix sent la meva debilitat. Allà, lluny, vaig aprendre la necessitat d’estar a prop, de les abraçades sinceres i dels endemàs amb cares conegudes; de les zones de confort; del mapa i el territori; del sentit pertànyer i de la impossibilitat de fugir d’allò que creus que ets en essència.

Aprofito la procrastinació per llegir força, fumo més del que m’agradaria i bec perquè la resta de drogues sempre m’han fet por. He preferit mantenir-les lluny tot i que sovint les he tingut a prop. Perdre el control no ha estat mai una vocació. Et perds coses, deien els experts, però sempre he mesurat el meu moment vital a partir de les hores de son que soc capaç d’omplir sense despertador.

Sempre m’han atret les ments, sobretot les predestinades a l’Art. Això ho atribueixo, de nou, a allò de voler ser el que no soc, i a la necessitat de connexió amb alguna cosa superior on veure’m reflectit. És aquí on rau el meu agnosticisme, en dubtar constantment de la seva existència i validesa i, conseqüentment, de la meva. No tinc clar que sigui per això que tinc tendències sapiosexuals, però m’he acostumat a viure idealitzant aquells capaços de crear bellesa partint de la ment. Sí, els més favorables a destruir-ho tot. Trobo important emfasitzar en aquest punt -i quedi dit d’antuvi que no em plantejo el suïcidi- que aquesta és la meva atracció: em sé en la mesura que la decadència viu. I és que no és el procés de destrucció la millor forma de bellesa? Açò és l’interval que va de la consecució del fet, la plenitud, la seva posterior saturació, la devastació i el retorn al punt zero. Així, cíclicament. Aquí apareix la part complicada: tornar a construir alguna cosa que valgui la pena desconstruir. I la val, només per seguir sent, sempre em val. Qui sap si algun dia sentir el cor ample se’m convertirà en un estat estàtic. Serà el torn d’aprendre a focalitzar l’atenció en algun altre procés, o de provocar-ne l’ocàs.

En qualsevol cas, és evident que tot això m’ha assentat prejudicis: no he sabut valorar ni he tingut ganes d’escoltar la gent que he cregut que no tenia un grau mínim d’interès, així com tampoc aquells que viuen en una il·lusió constant de felicitat. Val més dubtar-ne. Els feliços sempre tenen una opinió pragmàtica. Acció-reacció i tenir una resposta ferma per qualsevol dubte i la valentia de prendre decisions i complir-les fins a les darreres conseqüències. Falten monuments a les places per als diligents.

M’he deixat algunes coses. Tot això venia perquè et donava la benvinguda a un lloc que és força un reflex de mi mateix, tant pel que fa al contingut com el contenidor. Al capdavall, tothom té dret a parlar d’ell mateix (i aparentar) per al seu propi gaudi. I si algú el llegeix, doncs tot això que té (el llegit i el llegidor). La voluntat màxima d’aquest espai és escriure sobre tot allò que crec saber, ordenar-ho i explicar-ho per fer-me entendre, per entendre’m, si és que això és possible. Si és que alguna cosa és possible.

Sigues benvolgut.